La paraula celebrar sempre ha denotat alegria, festa...però en aquest cas ni és una festa ni és alegria, senzillament és recordar un dels capítols més foscos que pot viure una societat, una guerra civil, una guerra entre germans. Qui no ha escoltat en boca dels seus avis explicar una història d'una lluita entre germans en la qual cada germà lluitava per un front diferent? Són records llunyans però que no cal oblidar perquè no volem repetir una guerra entre germans.
El 1 de febrer fa 75 anys de la fi de la guerra civil a Tordera. Ha passat molt de temps des de llavors però sempre és un bon exercici fer memòria i recordar capítols de la nostra història que s'han oblidat al pas del temps. Una guerra entre germans sempre és una mala experiència però recuperar el que va passar n'és una bona experiència per evitar que es torni a repetir. Famílies dividides, morts inútils, accions impunes...són elements que podem trobar en aquells 3 anys de lluita sanguinària.
El 1 de febrer fa 75 anys de la fi de la guerra civil a Tordera. Ha passat molt de temps des de llavors però sempre és un bon exercici fer memòria i recordar capítols de la nostra història que s'han oblidat al pas del temps. Una guerra entre germans sempre és una mala experiència però recuperar el que va passar n'és una bona experiència per evitar que es torni a repetir. Famílies dividides, morts inútils, accions impunes...són elements que podem trobar en aquells 3 anys de lluita sanguinària.
El 26 de gener de 1939 queia una de les capitals més importants per la República Espanyola, Barcelona era ocupada pels nacionals. Amb aquest panorama només faltava veure com en els propers dies s’anava completant la total ocupació de Catalunya. D’aquesta manera, Tordera era ocupada un 1 de febrer de 1939 per obrir un nou període històric, era un punt estratègic clau ja que la geografia del riu era un element clau per seguir l'ocupació en direcció a Girona.
La caiguda de Barcelona feia que el front de guerra s’obrís més enllà del riu Tordera. Maçanet era el nou punt de control dels republicans que mica en mica anaven enfilant el camí de l’exili. Més d’una vegada, els torderencs van observar com els obusos passaven per sobre del poble. Aquest fet comportava un neguit entre la població. El nou front es va muntar a la riba esquerra del riu. La gent veia com l’exèrcit abatut de la república anava cavant trinxeres des del davant de l’estació fins a prop del pont de l’actual Nacional II.
Els dies previs a l’ocupació es va viure amb molta inquietud. Els republicans van fer caure el que es coneixia com el Pont Nou (el de l'actual N II) per evitar una ocupació ràpida dels nacionals, però de poc servia. La destrucció d’aquest punt de comunicació va comportar destrosses prou importants. Només va quedar en peu la zona del mig, el que el feia totalment impracticable el pas cap a l’altra banda a causa del gran cabal que passava pel riu en aquella època. Aquest gest de força va ser ràpidament contrarestat pels nacionals. Aquests van construir un pont provisional de fusta per fer més ràpida l’ocupació.
La nit del 31 de gener va ser frenètica a la seu dels socialistes situada a can Navinés. Quatre persones van tenir la idea de cremar tots els documents que s’havien generat durant la guerra. Aquesta acció la van fer per evitar donar pistes als nacionals. Aquest bàndol socialista estava format essencialment a Tordera per la Unió de Rabassaires que havia controlat l'ajuntament en diferents fases de la guerra.
El dimecres 1 de febrer de 1939 va ser quan Tordera va caure de forma definitiva en mans dels nacionals. La brigada italiana Littorio acompanyada de marroquins van ser els responsables de controlar Tordera. Tot i això, l’arribada de les tropes a Tordera ja s’havia iniciat la nit abans. Van decidir fer una aturada a Mas Reixac per reprendre el camí l’endemà al matí. Durant tota la nit es podia veure com hi havia avenços cap al poble per preparar la presa final. Així, les tropes franquistes van tocar les campanes a les 8 del matí per fer oficial la seva arribada. El següent punt era ocupar els llocs oficials. Les brigades portaven inscrit amb guix blanc “Madrid – París - Londres” a les tanquetes i carros blindats.
 |
| Aquest és el llibre que vaig coescriure i es va publicar al 2002 |
Al veure la fi de la guerra i al sentir les campanes, una part de la població va sortir al carrer expectant amb l’entrada dels soldats. La gent no va mirar qui havia guanyat la guerra sinó que tenien una certa satisfacció perquè s’havien acabat tres llargs anys de patiments. Però aquests no sabien que encara els esperava un període molt més dur amb l’arribada de la postguerra.
Un altre fet destacable era la retirada dels republicans. Tordera per la seva situació era un important pas cap a França, de pas obligatori dels molts ciutadans que van fugir de la gran ciutat. Alguns dels exiliats van deixar la seva marca per les masies torderenques i fins i tot van oblidar part de les seves pertinences en el seu camí cap a l’exili.
Un cas curiós l’exemplifica una família torderenca. Els Pagès Serra van abandonar el poble quan va esclatar la guerra. Es van establir a Perpinyà, a l’avinguda Marchal Joffre on alguns van tenir la sort de rebre l’hospitalitat de la Narcisa i l’Honorato. Molts dels torderencs que van haver de fugir recorden la seva hospitalitat.
La brigada Littorio i els marroquins es van haver d’estar uns dies al poble. Es van haver d’allotjar a l’antiga escola Ignasi Iglésias. La seva empremta va quedar en el record dels habitants. Van cremar llibres que eren vistos com a revolucionaris i van guixar a les pissarres de l’escola proclames a favor dels franquistes.
Els marroquins van fer parades amb aliments al llarg de tot el poble, però el gran problema que hi havia era la falta de diners. Les noves autoritats només permetien el comerç amb un tipus de moneda que era molt escassa en aquell moment. Les sèries autoritzades eren poques i els banquers de l’època es van aprofitar de la desinformació de la població per enganyar-los.
Les primeres accions de les autoritats al poble van ser organitzar una missa de campanya davant de l’actual església. Després el sergent de la Guàrdia Civil va començar a buscar un nou govern pel poble entre els afins al nou règim. Així el 22 de juliol de 1940 s’escollia com a nou alcalde Lluís Rossell al costat de dos tinents d’alcalde i nou regidors. Tanmateix es va crear una Junta Local de Recuperació al 8 de febrer de 1939 per poder portar moneda legal al municipi.
Els qui no tenien opció per marxar i eren contraris al nou règim els van anar detenint en els dies posteriors a l’arribada franquista. Van entregar les armes a l’entrada del pont de Ferro i van ser carregats amb camions. Molts van ser enviats a camps de concentració com el de la Bota a Mataró on van afusellar molts cabdills republicans. Els qui no eren acusats directament romanien als camps de concentració. En podien sortir gràcies a un aval signat pel capellà del poble, l’alcalde i el cap de Falange Española a Tordera.
El pitjor per molts ciutadans va ser després de l’arribada de l’exèrcit nacional. Els pagesos tenien aliments per fer intercanvis però la resta ho van passar molt malament. La cartilla de racionament va ser una de les eines fonamentals per poder sobreviure, però calien diners per poder comprar alguns dels productes. A la cartilla hi havia productes bàsics com pa, oli, arròs, sucre i cafè. La llet no hi era per la gran producció que es feia a Tordera.
Molts articles no es podien trobar però per això hi havia l’estraperlo on es podien aconseguir productes que mai un hauria pensat. A més, Tordera era un important zona de pas cap a d’altres i el mercat dominical, aquests eren dos punts importants per fer destacable l’estraperlo en els anys de la postguerra.
