El retorn a Ràdio Tordera

La meva relació amb l'hoquei sobre patins és llarga. És un viatge d'anada i tornada. Sembla que era ahir, però han passat molts anys des dels meus inicis a Ràdio Tordera. Encara recordo quan vaig retransmetre el primer partit d’hoquei. Era durant la pretemporada de 1994, abans de començar un any històric. Aquell any vaig debutar en els esports conduint un programa esportiu diumenge al migdia i va quedar vacant la plaça de locutor dels partits, ja que Dani Giménez no podia seguir per motius educatius. Sabeu quin van ser el primer partit? Un derbi entre el Tordera i el Maçanet.

Com no voleu que l’hoquei m’agradi? Podríem dir que havia vist molts pocs partits d’hoquei en ma vida. Els derbis són d’aquells partits que creen afició i més, un enfrontament directe entre dos equips rivals com el Tordera i el SHUM. Des d’aquell primer partit, no sé quants n’he vist però us puc assegurar que n’han sigut molts.

Els inicis

L’any olímpic de 1992 vaig posar els peus per primera vegada a Ràdio Tordera. Tenia 12 anys i m’engrescava el que era aquella nova experiència. De la mà de la desapareguda Rosa Maria Viñas començava una relació que duraria fins l’any 2004. D’aquella primera etapa en recordo la multitud de tasques que pots arribar a aprendre. Fent controls de programes com el “Poble és viu” i molts d’altres. Vaig arribar a ocupar tants càrrecs que algú em deia l’home cap (cap d’esports, de discografia, de…)

Amb Ivan Güell en el programa especial dels 25 anys de la Ràdio parlant d'anècdotes esportives

L’any 1994 es produïen els primers canvis i calia prendre decisions. Una d’aquelles em va conduir a narrar en directe els partits d’hoquei per Ràdio Tordera. Aquella temporada 1994-95 va ser especial. Era un any on hi confluïen bons jugadors. Vaig tenir la sort de veure els últims temps dels germans Torner però també el naixement de jugadors que han deixat petjada a la lliga com Vadillo, Camps, Martos, Ramon Benito, Ivan Tibau i d’altres. El moment més especial va ser la final de la Copa de la CERS. Però com sempre algú s’ha de sacrificar, i el partit d’anada de la CERS contra el Barcelos no el vaig poder veure, em vaig haver de quedar als estudis centrals perquè la locució arribés a tothom.

Des d’aquells inicis vaig poder veure en directe tots els partits com a local en les diferents competicions del CP Tordera. Van ser bones temporades amb partits i jugades que et queden al record. Una d’aquelles jugades que més recordaré va ser una jugada iniciada per Vadillo que des de la porteria es va aixecar i va enviar la bola a mitja pista on un jugador gairebé acaba la jugada amb gol.

L’any 2001 vaig acabar els meus estudis universitaris. L’última campanya que vaig seguir com a locutor dels partits d’hoquei va ser la 2000-01. Calia engegar noves propostes. Seguia vinculat a la ràdio ja que hi feia els matins de les 9 a la 1 del migdia. Entremig alguna proposta m’havia arribat per a nous projectes, però vaig seguir amb la ràdio. Tenia clar que els mitjans de comunicació no era el meu futur professional i per això esperava conduir la meva vida cap a una banda o altra. 

Cap a Blanes

La sorpresa va ser quan al gener de 2001 em va arribar una proposta per narrar els partits a Blanes. Era una bona experiència perquè els partits no eren per la ràdio sinó per la televisió, una nova experiència. A més, m’oferien la possibilitat de ser el cap de premsa del club, el que m’ha obert moltes portes. Amb això no vull dir que narrar els partits a Ràdio Tordera i ser-ne el cap d’esports durant molts anys no fos un bon inici, ans al contrari, perquè crec que gràcies a la feina feta durant aquells anys vaig poder aconseguir aquesta nova fita.

Els partits s’emetien per Televisió de Blanes, però també es podien veure per Televisió de Girona. Voleu una anècdota? Quan comences un partit has de tenir la veu preparada, no pots cridar més del compte perquè sinó et pots quedar sense veu. I el que no m’havia passat en 10 anys em va passar en un partit. Durant dos llargs minuts no vaig poder articular cap frase, bevia aigua però l’afonia no passava. Estava refredat i em passava factura. La meva sorpresa va ser quan els responsables de Televisió de Girona van enviar aquelles imatges a l’APM. Casualitats de la vida, estava de vacances a Alp amb els meus amics i vam poder veure aquelles imatges, encara recordo com ploràvem de riure.

Dels anys de Blanes en recordo moltes coses. Per exemple al 2004 es va iniciar el que es coneix com a Blanes Golden Cup. Aquell torneig internacional s’iniciava aquell any i sens dubte que va ser una de les proves de vida més interessants que he tingut. Coneixes a un munt de gent i fins i tot avui dia encara mantinc el contacte amb algun dels seleccionadors. Malauradament, el torneig va cessar el 2011, però durant tots aquells anys vaig saber el que era organitzar un torneig a nivell mundial amb seleccions de primer ordre com Argentina, Itàlia, França…que competien al costat de Catalunya. 

D’aquest periple no puc oblidar la copa del Rei del 2011. És l’esdeveniment que més m’ha saturat. No us podeu imaginar el que comporta organitzar una competició com aquesta. La responsabilitat, la infraestructura, la coordinació i un llarg de detalls que no hi tenen cabuda en aquest petit article conformen els records d’aquella competició. És una competició brutal.

El cartell de la Copa del Rei

De tornada a Tordera

Després d’aquestes històries ara sí que puc dir que torno al que va ser la meva casa durant molts anys. Em vaig desvincular de Ràdio Tordera al 2004. Des de llavors han passat molts anys. La proposta de Joan Martín fa pocs dies em va encantar. Si us sóc franc, durant a la vida quan dius que deixes de banda una cosa, aquella retorna cap a tu com qui no vol la cosa.

Amb Joan Martín certificant el retorn a Ràdio Tordera

Al 2001 decidia deixar de banda els esports i em sorgia la possibilitat d’anar a Blanes. La història es repeteix de nou uns anys després. Fa dues temporades que vaig decidir desvincular-me totalment de l’hoquei. El seguia i el segueixo perquè és un esport que m’apassiona. Però quan tot semblava indicar que no tornaria m’arriba la proposta de Ràdio Tordera per reenganxar-me a l'hoquei sobre patins

Em fa molta il·lusió embarcar-me amb aquest projecte. Retornar al cap d’aquests anys amb l’experiència que he adquirit per arribar a les llars dels torderencs per narrar la temporada del primer equip del Tordera serà tot un nou repte que m’engresca. I més, després de veure la quantitat de persones que m’han felicitat pel retorn.

No serà fins al 31 d’octubre que es produeixi el primer contacte amb els micròfons, però les ganes perquè arribi aquell dia cada vegada són més incessants. Malauradament no podré seguir tota la temporada, hauria estat la meva il·lusió, però almenys podré acompanyar a tots els oients en aquest periple fins a la Setmana Santa, motius laborals no em permeten completar tota la temporada.

Les enquestes del #27s

Abans d’iniciar-se l’actual campanya electoral pel #27s, em van mostrar una enquesta interna d’un dels partits favorables a la independència. En ella es veia de manera clara com la intenció del vot marcava una tendència a no aconseguir la majoria absoluta per part dels partits independentistes (Junts pel Sí + CUP). No la penso reproduir perquè han passat molts dies i els successos s’han acumulat en els últims dies, però no amaga que els partits independentistes no les tenen totes.

Aquest fet es contraposa a la campanya que s’ha iniciat des de diferents mitjans de comunicació afins al govern espanyol. No us sembla un tant curiós que publiquin en portada que l’independentisme guanya a Catalunya? Donar per vencedor a un bloc o a un altre pot resultar bàsic de cara a la mobilització d’una part de l’electorat català.

Aquestes enquestes s’afegeixen a l’agra campanya que ha iniciat el govern espanyol per desmuntar tot l’aparell independentista. Només cal recordar les últimes actuacions en mode de por ja sigui a través de la banca o bé de líders internacionals. Però tot plegat no ajuda a arreglar ni molt menys el problema, senzillament l’agreuja i manipula una part de l’electorat.

La manipulació és ben clara, sinó observeu el cas que vaig poder viure de primera mà durant les últimes eleccions del govern espanyol. Per coses de la vida, vaig ser designat president de mesa. Durant aquella jornada vaig viure algunes anècdotes. Una de les que més em va cridar l’atenció va ser quan va venir una senyora gran i va dir que només volia votar pel senat. Aquella senyora, va votar “para los que gobiernan”, però realment sabia què venia a fer i què votava?

Aquest és un petit exemple que vaig viure de primera mà ja fa uns anys, però vista la campanya que ha endegat el govern espanyol amb pors, pronunciaments, campanya periodística i sondejos a favor d’una majoria absoluta de l’independentisme, què podem esperar? Sens dubte que la manipulació és la seva gran arma per influir en segments de la població que no segueixen el dia a dia polític i que fan cas de les amenaces emeses pel govern espanyol.

Segurament que més d’un al llegir-se aquest article em dirà que aquesta estratègia del govern espanyol forma part del joc de la política. Ho crec i en sóc totalment conscient, però jugar d’aquesta manera amb el vot de la gent no crec que sigui l’estratègia més oportuna per adoptar en aquests moments transcendentals per Catalunya.

D’aquí a una setmana coneixerem el resultat definitiu de les eleccions més transcendentals per Catalunya. És l’hora de manifestar-se a les urnes i deixar de banda la campanya empresa pel govern espanyol. Espero que no hi hagi més difamacions durant els propers dies, però veient com s’està desenvolupant tot el joc brut i subterrani, no tinc cap mena de dubte que el poble català expressarà el seu desig a través de les urnes. Quan hagi parlat, espero una reacció a l’alçada del mandat dels catalans perquè s’arribi a una entesa.

Les enquestes del #27s quedaran en l’oblit. Però la campanya de manipulació i por per part del govern espanyol no s’ha d’oblidar. Per aquest motiu és molt important que la gent voti sense ser coaccionada, sense cap mena d’informació interessada i mostrant la seva clara voluntat. D’aquí uns dies sabrem quin és el discurs que guanya, si el de la por o la dels catalans.

La teva força

Aquest article va dedicat a la Tati, l’Arnau, la Cuca, l’Ignasi,  la Marta, en Joan, en Pere, la Montserrat i molts d’altres que ens han deixat els últims mesos. Per ells va aquest petit record.

 

Fa just una setmana es celebrava el dia mundial contra el càncer. El 4 de febrer és la data escollida per recordar que milions i milions de persones arreu del món pateixen aquesta malaltia. Les xifres no les conec exactament, però el càncer s’ha convertit en una plaga que dia rere dia va deixant vides al seu pas. Per sort, moltes altres es poden salvar però aquesta malaltia és una de les més cruels en ple segle XXI.

Dijous acabava de veure un nou capítol de Polònia. Com és habitual et deixa una sensació d’alegria, però ben aviat aquesta alegria es va tornar en incomoditat, incredulitat i molts altres elements que més d’un vau experimentar quan es va conèixer la mort de la periodista Tatiana Sisquella de només 35 anys. Feia temps que no veia com una mort causava tanta consternació. Divendres la majoria de programes de Catalunya Ràdio, Rac 1 i Televisió de Catalunya van fer el seu petit homenatge per una persona que transmetia bones vibracions i sabia arribar a la gent.

Les mostres de solidaritat no s’acaben aquí perquè tot i tenir només 35 anys ha deixat un llegat molt digne. Diumenge Joan Maria Pou feia el que li marcava l’agenda i seguia amb la transmissió dels partits del Barça a Rac 1. El seu exemple ha de ser la força de moltes famílies que s’han trobat en una situació molt semblant per tirar endavant i per dedicar allò que fan al ésser estimat que acaben de perdre.

En el món de l’esport conec un cas d’aquells que fan commoure. Ara fa 3 mesos la família de l’hoquei sobre patins va conèixer de la mort d’un jove, l’Arnau del Voltregà d’hoquei. Aquella va ser una mort sentida per molts perquè veure com un jove mort amb només 17 anys és dur, molt dur, però a vegades casos com aquests són els que donen força al seu equip.

El CP Voltregà juga actualment a la Ok Lliga. És l’equip revelació de la temporada però el més commovedor de tot plegat és com els jugadors cada victòria la dediquen a l’Arnau. La seva força la transmet a l’equip i gran part del mèrit de la temporada que està fent l’equip català és gràcies a la força i empenta que els hi dóna per dedicar-li cada nova victòria, cada gol o cada nou èxit. Ben aviat es jugarà la copa del Rei a Lleida i de ben segur que l’Arnau estarà al costat del Voltregà.

Casos com el de l’Arnau o el de la Tati ens fan reflexionar al voltant d’un fet tan dur com és la mort d’una persona jove. Un 17 i l’altre 35, però el seu esperit és el que ens queda i el seu record és el que ens ha de fer tirar endavant. De casos com els dos que us he explicat, malauradament n’hi ha milers cada any, però m’he volgut fixar en aquests dos exemples per demostrar que tot i la tristesa allà on siguin ens poden donar molta força per tirar endavant.