Resum Muralla Òptica Blanes 3 CP Tordera 1

La jornada 23 de la Ok Lliga no era una jornada qualsevol per mi. Des de feia anys que no em trobava amb el fet que l'equip del meu poble jugués contra l'equip amb el qual fa molts anys hi estic vinculat. Tret d'aquest fet substancial a destacar que el Blanes només podia guanyar o guanyar, qualsevol altre resultat l'hauria portat a una situació molt complicada. Finalment va aconseguir guanyar per 3 a 1 amb un partit on cal destacar la feina de tot l'equip. Al Tordera li va mancar més agresivitat en atac.

"Guanyar la Copa d'Europa ha sigut espectacular"

Comencem una nova Ok Entrevista especial. Fins al moment havíem entrevistat a un/a protagonista, però avui seran dos i bessones. Es tracta de les flamants campiones d’Europa amb l’Alcorcon, les germanes Bernadas, la Raquel i la Teresa. Les dues van néixer al 31 de maig de 1994, formades a la base de l’Igualada han coincidit de nou al Alcorcón.

Qui us va iniciar al món de l’hoquei?

R: Gràcies a una xerrada de la Teresa Torrents sobre hoquei patins a l'escola, llavors vam decidir provar-ho i aquí seguim

Com van ser els vostres inicis des de la base fins a debutar a la màxima competició?

T: Vam començar jugant amb 8 anys a categoria sènior, Segona Catalana, i anàvem a entrenar amb el primer equip. Entremig es va crear un Primera Catalana i després amb 13 anys jo i la Raquel amb 14 vam debutar al primer equip. Amb 15 vam fer el salt al primer equip de l’Igualada que va passar a disputar la Ok Lliga femenina. 

Teresa,  per què vas optar per fer de portera?

T: Des d’un principi la posició que més em cridava l'atenció era aquesta, però no va ser fins els 10 anys quan la portera del segon equip ho va deixar i ens vam quedar sense. Llavors ho vaig provar i es pot dir que em vaig enamorar de la porteria!

Raquel, com et definiries com a jugadora?

R: Davantera, jugadora d’àrea, explosiva de moviments, el ganxo com arma principal i amb la mirada posada sempre al gol

 Teresa, com sorgeix l’ oportunitat d’ anar a jugar al Alcorcon? 

T: M'ho ofereixen mentre estic estudiant batxillerat, però no contemplo la possibilitat de marxar. 2 anys després torna haver-hi la opció i principalment per motius d'estudis i de viure una nova experiència, començo l’aventura.

Raquel, aconseguir aquesta temporada l’Europeu ha sigut un dels teus millors moments com a jugadora?

R: Indiscutiblement sí, per tot jugador/a poder jugar i guanyar un títol d’aquesta magnitud, és un somni fet realitat.

Per vosaltres ha sigut més important el títol Europeu pel fet de guanyar-ho juntes?

R: Claríssimament sí. Guanyar per primer cop el títol més important a nivell de clubs i juntes, ha sigut ESPECTACULAR 

Com es viu l’hoquei a Alcorcon?

T: De forma diferent a Catalunya, és molt més familiar. I en el nostre cas essent el femení el primer equip, tant el club com la gent i afició estan entregats al 100% amb l’equip. És impressionat  veure com s’omple cada cap de setmana el pavelló.

Com veieu la situació de l’hoquei femení? El calendari desvirtua la competició?

R: Ara mateix és molt complicada, degut a la situació econòmica actual, sinó fem un esforç i seguim treballant arreu d’Espanya com s'ha fet fins ara, en un futur proper podem estar com fa 10 anys. Respecte al calendari, si que es veu afectada, però tal i com estan les coses sinó es permetessin aquest canvis probablement  hi hauria equips que no podrien competir 

Aconseguir el títol de lliga està molt complicat, no?

T: Si som realistes, sí, ens hem centrat a la Copa d’Europa i els nostres resultats a lliga s’han vist afectats. Ara toca lluitar per estar el més amunt possible i anar a per la tercera posició.

Seguireu la propera temporada al Alcorcon o teniu pensat un canvi de destí? La prioritat serià l’Igualada.? 

R: Per motius d'estudis i perquè aquí estem molt bé la idea és seguir al Alcorcon. Però Igualada és casa nostra i la possibilitat de tornar està sempre present!

Des de Igualada diuen si podeu donar ànims a l’equip per la Final de la CERS? Per nosaltres seria especial

T: oi tant! De part de les dues donem molts ànims a tots els jugadors i els desitgem molta sort! Esperem que portin la copa!

En Jordi Graell ens diu "M'agradaria saber com es van prendre les germanes Rodríguez que les cités com a "Diafrosis" . Com veieu Twitter i l’Hoquei?

R: Els hi vam comentar i s'ho van prendre amb humor! Respecte al twitter i l'hoquei, aquesta app està servint de plataforma per difondre l'hoquei. Cal agrair a comptes com @hoqueitweet @som_dhoquei (...) la gran feina que fan!

I per últim, ens pregunten pels Moixanguers ? Els seguiu des de Madrid? 

T: Oi tant que sí! Seguim les actuacions i novetats via twitter. Els desitgem molta sort per la nova temporada

Moltes gràcies #twins per aquesta #okentrevista . Molta sort :-))

R: Moltissimes gràcies per comptar amb nosaltres! Molt bona feina la vostra @hoqueitweet, seguiu així! Visca l'hoquei!

La Copa del Rei del Blanes

El 18 de març de 2001 el Blanes HC aixecava el seu primer títol de la història, la Copa del Rei de Sant Sadurní d’Anoia. Els blanencs no sortien com a candidats al títol. En aquells moments ocupaven la setena posició a la lliga, però va saber donar la campanada i va guanyar el torneig del KO.

En aquella edició de la Copa hi havia el FC Barcelona que partia com a principal candidat al títol. Però d’aprop el seguia l’Igualada i el Reus que ocupaven la zona alta de la classificació. La resta d’equips van ser el Noia com a organitzador, el CP Vic, el Liceo de la Corunya i el CP Voltregà que va ser un altre dels revulsius a la final.

Les plantilles dels equips de la Copa del 2001. Font: El Punt Girona

No va ser una temporada massa fàcil pel Blanes. Feia poc havia canviat d’entrenador després de la destitució de Clua i l’arribada a la banqueta de Xavi Albet amb una sèrie de joves jugadors amb una mitjana de 25,7 anys. Els porters eren Ernest Freixas i Quique Martín acompanyats a la pista amb Ivan Tibau, Santi Pons, Sergi Roura, Javi Gutíerrez, Kimi Ridaura, Joan Feixas, Miquel Calero i Josep Martos. Els dos màxims golejadors de l’equip i referència al davant eren Pons amb 27 gols i Tibau amb 22.

Els dos quadres de la competició tenien per una banda als quarts de finals els enfrontament entre Liceo i Voltregà i FC Barcelona- Noia que es disputarien el dia 15 de març, per l’altra banda del quadre l’Igualada - Vic i un complicat Blanes - Reus. Del primer quadre en va arribar a la final el Voltregà entrenat per Jordi Camps amb uns joves Trabal, Panadero, Teixidó o bé Armengol.

El camí del Blanes es va iniciar el divendres 16 de març a les 22.45 hores en el seu duel contra un ós dur, el Reus. En aquell Reus hi jugava Mariotti, Jordi Garica, Joan Sabater, Joan Carles Vadillo o bé Alejandro Domínguez entrenat per Josep Maria Barberà. Era l’equip que partia en una millor situació per passar a les semifinals. Els àrbitres del duel van ser Molina i Gustems.

El partit va ser dominat pels blanencs tot i que es va haver de resoldre als penals. En una primera part dominada pel Blanes van marcar Calero i Martos situant un 2-0. Ja en el segon temps es va recuperar el Reus per situar el 2-1 de Garcia al minut 28, però Calero al minut 30 situava el 3-1. Encara hi hauria temps suficient perquè el Reus aconseguís l’empat al minut 42 després dels gols de Domínguez i Mariotti. Tot quedava a mans dels penals. Però la tanda de penals va somriure al Blanes. Santi Pons i Joan Feixas eren els protagonistes al marcar els seus penals, pel Reus només ho faria Mariotti. 

Un cop superats els quarts, a semifinals no ho tindria gens fàcil perquè arribava un altre rival dur, l’Igualada. Segon a la lliga, tenia una plantilla amb Càceres, Jordi Guillén, Eduard Polan, Jaume Llaverola o Santi Carda entre alguns dels noms més destacats. Albert Folguera s’asseia a la banqueta.

Va ser un partit dur, no es va resoldre fins als instants finals. El Blanes obria la llauna al minut 2 gràcies a un gol de Martos. No seria fins als últims 10 minuts de partit que van arribar els gols. Al 41 Càceres feia l’empat a 1, Santi Pons situava el 1-2 al minut 43. L’empat a 2 arribava al minut 48 gràcies a Guillen, però quan tot semblava que els portaria a una nova pròrroga, Santi Pons feia el definitiu 2-3 que els portava a una final per primer cop a la seva història. El Voltregà l’esperava.

Imatges de la final entre el Blanes i el Voltregà. Font: El Punt de Girona, 19 de març de 2001

Els dos equips eren la sorpresa de la final. De fet cap dels dos entrava a les travesses per ser-ne el guanyador o fins i tot per disputar-ne la final. A més, Jordi Camps tenia el problema de dues baixes importants com la de Xevi Armengol que justament es casava aquell dia i de Viñas sancionat. Els àrbitres van ser Vidal i Garcia. 

El partit va començar amb avantatge pels de Sant Hipòlit que van obrir el marcador al minut 10 gràcies a un gol de Marc Tibau. Però la rèplica vindria al minut 19 quan Joan Feixas aprofita una bola de Freixas per batre a Trabal. La clau del partit va ser quan a falta de 5 segons pel descans, Calero va agafar la bola i va situar el 1-2 al marcador. Un gol psicològic.

Ja a la segona part caldria esperar fins al minut 42 quan Santi Pons va fer una passada per darrera la porteria que va aprofitar perfectament Joan Feixas per situar el 1-3. Tot i que el Voltregà va buscar retallar diferències amb una pressió a tota la pista, no seria fins al tram final del partit que aconseguiria marcar. Lluís Teixidó va fer el definitiu 2-3 amb un xut que va sorprendre a Freixas, però era qüestió de segons perquè la Copa anés a parar a mans del Blanes. Joan Feixas seria designat el millor jugador de la final.

El Blanes aconseguia el seu primer títol de la història i el president de l’entitat, Josep Ridaura, va dedicar el títol al vicepresident de l’entitat, Àlex Ros que estava a l’hospital on va rebre la visita de tota la plantilla i una reproducció de la Copa. L’homenatge de la població de la Costa Brava seria dimecres amb l’arribada a l’Ajuntament i els parlaments a la balconada dels protagonistes d’aquella gesta de fa 13 anys, un 18 de març de 2001. Només feia 2 anys que el Blanes havia tornat a la màxima competició i ja tenia el seu primer títol a les seves vitrines, la Copa del Rei de Sant Sadurní d’Anoia. 

L'editorial que dedicava El Punt de Girona a la Copa del Blanes del 2001: Font El Punt de Girona

75 anys de l'afusellament de Carles Rahola

A les 5 de la matinada del 15 de març de 1939 Carles Rahola va ser afusellat pel règim franquista. Després de 75 anys encara molts ens preguntem quins van ser els motius reals per executar-lo. De fet consultant els diaris de l’època observo com era considerat com a escriptor catòlic. Un fet que no associaríem mai a una execució per part del règim franquista. Però la justícia i els judicis que es van fer eren ben cecs (si és que en podem dir justícia). Rahola va salvar la vida fins i tot a un capellà de Girona però no va ser argument suficient per salvar-lo. 

Aquest 15 de març m’ha agradat llegir com a El Punt de Girona a través d’un bon article d’Anna Puig ens refresca la figura de Carles Rahola. Us deixo l’enllaç perquè el llegiu, http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/722588-afusellar-el-nom-i-la-memoria.html , o bé podeu llegir la vessant més històrica que apunta l’ historiador gironí Josep Clarà al Diari de Girona http://www.diaridegirona.cat/girona/2014/03/14/lexpedient-preso-rahola/660653.html .  L’objectiu del present article és centrar-me en el ressò de la mort de l’escriptor gironí a través d’una cerca senzilla per aportar un altre punt de vista i per convidar-vos a conèixer la figura de Carles Rahola. 

Fullejant la premsa del moment no es parla gens de la mort ni l’afusellament de Carles Rahola. Les notícies com és habitual provenen de l’exterior. No serà fins al 14 d’abril de 1939 que “La Solidarité” i “España Democrática” ens parlen del tràgic succés. 

“La Solidarité” es va publicar durant poc temps. Es conserven exemplars de l’abril de 1939 editat a la localitat francesa de Montpeller i en català. Per la seva part “España Democrática” es publicava a Montevideo. S’han localitzat edicions des del 1938 fins al 1940. A més tenia un subtítol prou suggerent “Órgano del Comité N. Pro Defensa de la República Democrática Española”. Però entrem en matèria.

“La Solidarité” encetarà l’edició  del 14 d’abril recordant l’efemèride del vuitè aniversari de la proclamació de la Segona República, però en un breu hi escriurà la nota “Dolor de Catalunya” dedicat a Carles Rahola. La publicació comenta que ja ha patit molt males notícies d’ençà de l’inici de la guerra però la de la mort de Rahola el colpeix de manera dramàtica.

Es pregunta “...Qui era Carles Rahola? Per què l’han mort? Carles Rahola era un home moderat- pertanyia a Acció Catalana Republicana. No havia ocupat mai cap càrrec polític ni intervingut en fets notables. Historiador erudit, prosista excel·lent, era un simpàtic vell de seixanta anys, cordial i plàcid. Com havia explicat la història i la llegenda dels vells castells empordanesos, o la dominació napoleònica a Catalunya, anotava durant la campanya els bombardejos aeris que sofrí la seva Catalunya, anotava durant la campanya els bombardejos que sofrí la seva vila de Rosses, amb dades de les víctimes i els danys. Tasca d’arxiu en fi, per als historiadors que el seguiren...I això li ha valgut la condemna...”.

Carles Rahola va rebre la notícia de la seva condemna a les 11 de la nit del 14 de març, unes hores després seria executat. Però “La Solidarité” des de la llunyania ens aporta algunes informacions que no eren del tot certes. Sobre la condemna en diu “...més tard es va saber que la pena capital li havia estat commutada per la reclusió perpètua. Però ara, brutalment una altra nova, Carles Rahola fou executat ahir, 31 de març. Acaba d’explicar-m’ho un fugitiu que, per procediments que no cal divulgar, ha reeixit passar la frontera després d’haver abandonat Barcelona ja fa uns quants dies...”.  

"La Solidarité" 14 d'abril de 1939: Fons: Prensa Histórica Virtual

El mateix divendres 14 d’abril de 1939, “España Democrática” informa de la mort de Rahola sota un article amb el títol “Realízase una intensa represión en toda España”. La notícia prové de França, en concret de Perpinyà on un important eclesiàstic ha explicat que “….según la cual había sido fusilado en Gerona por las autoridades de Franco el Sr. Carlos Rahola, ilustre escritor y publicista catalán que recientemente fue condenado a muerte al ser apresado por los franquistas…”. Però no va ser la única mort. Segons les informacions del diari hi van haver més de 100 execucions a Girona “…más de 100 personas sufrieron idéntica suerte, sea fusilados, asesinados o mediante el clásico paseo…”. 

"España Democrática" 14 d'abril de 1939 Font: Prensa Histórica Virtual

“España Democrática” resultarà un fil molt interessant per conèixer d’altres informacions al respecte de l’afusellament de Rahola. El 16 de juny de 1939 informa que a Espanya hi ha 400 consell de guerra en marxa i subtitula “Cada día es más terrible la represión facciosa con los españoles acusados de republicanos por la “Quinta Columna”. 

En aquest escrit s’explica que Franco ja havia proclamat abans d’acabar la guerra que suprimiria a dos milions d’espanyols. A data 2 de maig ja s’havien executat 26.000 persones a Madrid i 16.000 a Barcelona. Citarà una sèrie de casos sobre invencions per condemnar a innocents a la mort. Per exemple cita a Isaac Peral (fill de l’inventor del submarí) acusat de “…dirigente comunista…”. O bé el cas de Carles Rahola que seria condemnat “…. a muerte del escritor católico catalán Carlos Rahola denunciado como “separatista peligroso”…”.

El responsable de la depuració a Catalunya va ser el Coronel Hungria, el primer cap de policia de Barcelona després de l’ocupació franquista. En una circular mostra quines eren les directrius a seguir “…Que debería procederse inmediatamente a la detención preventiva de toda persona sobre la cual hubiera convencimiento de haber participado directa o indirectamente en la organización de entidades militares, políticas o sindicales; de haber tenido relaciones continuas, privadas o domésticas con los miembros del partido rojo o los dirigentes de las organizaciones políticas o sindicales; de ser pariente de alguna de esas organizaciones; de haberse fugado…de estar afiliado a uno de los partidos autonomistas catalanes, en particular a la izquierda republicana catalana (Esquerra)…”. 

Seguiran les denúncies des de Montevideo a través de “España Democrática”, així al 20 de juliol publicarà un article de Simone Tery “El cobarde asesinato de un pueblo”. El subtítol ho deixa prou clar “Asesinaron a Más Leales, que los que Podrían Morir en un Año de Guerra”. En aquells moments les xifres d’executats eren de 35.000 a Madrid, 25.000 a Barcelona i 15.000 a València. Segons les dades que té la premsa franquista reconeixia que tenien 300.000 detinguts pendents de judici, el que elevaria encara més la xifra de morts. 

Tery hi veu a darrera de tot plegat no només la voluntat política sinó l’objectiu era l’assassinat sistemàtic de tot un poble. Cita alguns exemples de personatges que no estaven a primera línia, però que acaben essent jutjats.  En primer lloc hi ha el cas de Carles Rahola “…el profesor Rahola, historiador católico que en los primeros días de la rebelión había salvado al cura de Gerona, a pesar del testimonio de éste fue fusilado…”. 

Sentenciarà Tery dient que “…Pero se mata por matar. Hay que asesinar a la cultura de España, hay que espantar a todas las clases de la sociedad y hasta a la burguesía que podría no aprobar la colonización ítalo-alemana…es el terror preventivo…”.

"España Democrática" 20 de juliol de 1939 Font: Biblioteca Virtual de Prensa Histórica

El cas de la mort de Carles Rahola va colpir a “España Democrática”. Encara al 7 d’agost de 1940 ressorgia el seu cas com un exemple de mort totalment injustificada “…A Carlos Rahola, eminente historiador y escritor católico. Todos ellos fueron fusilados bajo acusaciones fantásticas…”. 

En la sentència es descrivia a Rahola com “uno de los más destacados separatistas de Gerona, colaborador asiduo del diario separatista de la localidad “L’Autonomista” en el que escribió artículos literarios e históricos y últimamente otros de carácter político, en los que alentaba a las masas a prolongar inútilmente su resistencia (…) Influyente entre los elementos marxistas, favoreció a determinadas personas de derecha. Distinguió con su particular animosidad a los italianos y alemanes…”. Tot i que el president del tribunal va emetre un vot particular perquè la sentència fos més benigna va ser executat a les 5 de la matinada del 15 de març de 1939.