Diumenge passat, 1 d’octubre, quan vaig arribar a casa cansat de tot un dia ple d’emocions i nervis tenia clar que el primer que faria seria asseure’m davant de l’ordinador i començar a plasmar sobre el paper totes aquelles sensacions que m’envoltaven després de la jornada del referèndum. El cansament va poder més, però tot i haver passat una setmana encara conservo ben frescos molts dels records d’aquella jornada.
Mai he viscut una situació com la del passat diumenge. De fet tinc 38 anys i vaig néixer en temps de “democràcia”. Durant aquest temps, he participat en diferents processos electorals sense cap mena de problema. Quan ha tocat he votat i per exemple no ho he fet pel Senat perquè crec que és un òrgan inexpressiu i buit de contingut.
Sóc una persona que m’agraden les xarxes socials, però durant tot el dia quasi ni en vaig fer cas, senzillament vaig animar a votar perquè és un dret que tenim. No volia veure què passava, perquè estava pendent del que es vivia al col·legi de la Roureda. A la nit, ja ho podria veure amb els meus propis ulls.
A les 6.45 del matí vaig arribar-hi després d’una nit de dormir poc. Volia descansar, però les emocions eren massa fortes. El temps passava volant mentre parlava amb un i altre i feia alguna entrevista i connexió per la ràdio. Tothom seguia amb delit aquella jornada, la gent es començava a acumular per poder votar. Un cop obert el col·legi es va deixar passar a la gent gran i qui ho necessités.
Els problemes van començar a sorgir quan l’accés de molts punts de votació a l’hora van fer saturar el sistema, però amb paciència tot s’arregla i així va ser. Cues durant tot el matí, les informacions convulses des de diferents punts començaven a arribar, estupefacció, ràbia continguda i incredulitat s’anaven barrejant. Votar no és cap delicte.
Però enmig d’aquest clima exterior a l’interior de la Roureda es vivia amb l’afany de voler votar. El cens universal va començar a rodar, tot anava sobre rodes fins que passades les 11 del matí el sistema va caure. Durant més d’una hora, unes 30 persones feien cua a l’interior sense queixes, amb civisme, tot esperant que es restablís el sistema. Una mare amb braços del seu petit de mesos va fer cua durant més d’una hora, aquesta imatge em quedarà gravada. Finalment es va restablir el sistema i la mare va poder votar i tornar cap a casa. Ningú es va queixar, civisme.
A l’exterior de l’escola s’hi vivien llargues cues. De tant en tant hi feia una mirada i veia una transversalitat de gent esperant per votar que mai hauria pensat. Tots al poble ens coneixem i sabem les tendències d’uns o altres però el fet de veure gent que feia cua i que mai t’ho hauries pensat, em feia pensar que aquell era el camí correcte i que calia votar.
Al migdia, vaig anar a dinar a cals pares per desconnectar un xic però van començar a caure els rumors. Al centre electoral de l’Institut es començava a flairar que aviat tindrien visita, els nervis començaven a aflorar i era el presagi d’una tarda molt moguda. Només seure a taula vaig veure com una suposada vicepresidenta d’un govern començava a llençar mentides contra el que s’havia viscut durant el matí en diferents punts de Catalunya. Cal ser tan mesquí?
Vaig començar a veure les primeres imatges de càrregues policials indiscriminades, d’actes que no podia comprendre la meva ment, violència, indecència, falta de respecte i tot per una cosa, voler votar. De tornada cap a la Roureda, em vaig emocionar un xic pensant en allò que havia passat en d’altres punts, però no sabia que seria una tarda de nervis.
Els rumors sobre un possible atac contra algun punt de votació de Tordera, es van anar propagant. A les 16.30 més de 20 vehicles de la GC van travessar el poble per només transmetre por. Això és el que volen? Por? Però la gent seguia a l’exterior, defensant el seu dret.
Passades les 18.00 hores un nou rumor sobre la presència d’agents espanyols a la gasolinera de Sant Pere feia posar a tothom en guàrdia. Un altre rumor fals, com molts dels que es van fer córrer durant tota la jornada. La tarda es va omplir de notícies malintencionades però que per sort no eren certes.
Quan es va anunciar que dos punts electorals de Tordera es tancaven vaig pensar que la Roureda seria el següent, però fins quasi a les 20.00 hores va seguir obert. Feia broma per allí a veure si el tancaven perquè necessitava un xic de calma, però certament que fins al final va restar obert.
Finalment, anunci, el recompte es faria al pavelló de Tordera, eren les 20.04 que ho anunciava l’alcalde. El vaig entrevistar un parell de minuts perquè expliqués els passos a seguir. Quan va acabar no quedava ningú allí. Tothom havia marxat i els exteriors de l’escola havien quedat totalment desolats. Vaig recollir les meves coses i vaig tornar sol cap a casa enmig d’una negra nit.
Tot plegat, no hauria estat possible sense l’ajuda d’un bon munt de persones. Gent que ha arriscat el seu càrrec polític per posar les urnes. Els bombers que van fer acte de presència durant tot el dia muntant l’entrada i sortida per votar. Els pagesos que van deixar els seus tractors per tallar els carrers. Els veïns que van defensar l’escola durant tot el dia. La ràdio que va informar tota la jornada. Els informàtics que van restablir el sistema de votació. Tothom qui va votar. A tots, us vull donar les gràcies pel que vaig viure.
Però a l’hora vull fer una reflexió. Catalunya, any 2017, hem de passar tot això per poder votar? No em sento espanyol i ho manifesto públicament, però respecto a tothom que s’hi senti. Vull votar i dir què penso lliurement sense que cap força d’ordre públic em vingui a agredir. I sobretot, no vull tornar a escoltar dirigents polítics que s’omplen la boca de democràcia i després et diuen nazi, sediciós, tumultuós o el que vulguis, per davant de tot respecte perquè sóc un ciutadà com cap altre.
Catalunya està patint des de fa temps. Tot va començar amb l’atemptat a Barcelona el 17 d’agost i ara amb les càrregues indiscriminades del 1 d’octubre contra uns punts estudiats de la geografia catalana. Així no s’arreglen les coses, som gent de pau i volem allò que és nostre tot exercint un dels drets fonamentals, la DEMOCRÀCIA.
