Diari del 1 d'octubre

Diumenge passat, 1 d’octubre, quan vaig arribar a casa cansat de tot un dia ple d’emocions i nervis tenia clar que el primer que faria seria asseure’m davant de l’ordinador i començar a plasmar sobre el paper totes aquelles sensacions que m’envoltaven després de la jornada del referèndum. El cansament va poder més, però tot i haver passat una setmana encara conservo ben frescos molts dels records d’aquella jornada.

Mai he viscut una situació com la del passat diumenge. De fet tinc 38 anys i vaig néixer en temps de “democràcia”. Durant aquest temps, he participat en diferents processos electorals sense cap mena de problema. Quan ha tocat he votat i per exemple no ho he fet pel Senat perquè crec que és un òrgan inexpressiu i buit de contingut.

Sóc una persona que m’agraden les xarxes socials, però durant tot el dia quasi ni en vaig fer cas, senzillament vaig animar a votar perquè és un dret que tenim. No volia veure què passava, perquè estava pendent del que es vivia al col·legi de la Roureda. A la nit, ja ho podria veure amb els meus propis ulls. 

A les 6.45 del matí vaig arribar-hi després d’una nit de dormir poc. Volia descansar, però les emocions eren massa fortes. El temps passava volant mentre parlava amb un i altre i feia alguna entrevista i connexió per la ràdio. Tothom seguia amb delit aquella jornada, la gent es començava a acumular per poder votar. Un cop obert el col·legi es va deixar passar a la gent gran i qui ho necessités. 

Els problemes van començar a sorgir quan l’accés de molts punts de votació a l’hora van fer saturar el sistema, però amb paciència tot s’arregla i així va ser. Cues durant tot el matí, les informacions convulses des de diferents punts començaven a arribar, estupefacció, ràbia continguda i incredulitat s’anaven barrejant. Votar no és cap delicte. 

Però enmig d’aquest clima exterior a l’interior de la Roureda es vivia amb l’afany de voler votar. El cens universal va començar a rodar, tot anava sobre rodes fins que passades les 11 del matí el sistema va caure. Durant més d’una hora, unes 30 persones feien cua a l’interior sense queixes, amb civisme, tot esperant que es restablís el sistema. Una mare amb braços del seu petit de mesos va fer cua durant més d’una hora, aquesta imatge em quedarà gravada. Finalment es va restablir el sistema i la mare va poder votar i tornar cap a casa. Ningú es va queixar, civisme. 

A l’exterior de l’escola s’hi vivien llargues cues. De tant en tant hi feia una mirada i veia una transversalitat de gent esperant per votar que mai hauria pensat. Tots al poble ens coneixem i sabem les tendències d’uns o altres però el fet de veure gent que feia cua i que mai t’ho hauries pensat, em feia pensar que aquell era el camí correcte i que calia votar.

Al migdia, vaig anar a dinar a cals pares per desconnectar un xic però van començar a caure els rumors. Al centre electoral de l’Institut es començava a flairar que aviat tindrien visita, els nervis començaven a aflorar i era el presagi d’una tarda molt moguda. Només seure a taula vaig veure com una suposada vicepresidenta d’un govern començava a llençar mentides contra el que s’havia viscut durant el matí en diferents punts de Catalunya. Cal ser tan mesquí? 

Vaig començar a veure les primeres imatges de càrregues policials indiscriminades, d’actes que no podia comprendre la meva ment, violència, indecència, falta de respecte i tot per una cosa, voler votar. De tornada cap a la Roureda, em vaig emocionar un xic pensant en allò que havia passat en d’altres punts, però no sabia que seria una tarda de nervis.

Els rumors sobre un possible atac contra algun punt de votació de Tordera, es van anar propagant. A les 16.30 més de 20 vehicles de la GC van travessar el poble per només transmetre por. Això és el que volen? Por? Però la gent seguia a l’exterior, defensant el seu dret. 

Passades les 18.00 hores un nou rumor sobre la presència d’agents espanyols a la gasolinera de Sant Pere feia posar a tothom en guàrdia. Un altre rumor fals, com molts dels que es van fer córrer durant tota la jornada. La tarda es va omplir de notícies malintencionades però que per sort no eren certes.

Quan es va anunciar que dos punts electorals de Tordera es tancaven vaig pensar que la Roureda seria el següent, però fins quasi a les 20.00 hores va seguir obert. Feia broma per allí a veure si el tancaven perquè necessitava un xic de calma, però certament que fins al final va restar obert. 

Finalment, anunci, el recompte es faria al pavelló de Tordera, eren les 20.04 que ho anunciava l’alcalde. El vaig entrevistar un parell de minuts perquè expliqués els passos a seguir. Quan va acabar no quedava ningú allí. Tothom havia marxat i els exteriors de l’escola havien quedat totalment desolats. Vaig recollir les meves coses i vaig tornar sol cap a casa enmig d’una negra nit.

Tot plegat, no hauria estat possible sense l’ajuda d’un bon munt de persones. Gent que ha arriscat el seu càrrec polític per posar les urnes. Els bombers que van fer acte de presència durant tot el dia muntant l’entrada i sortida per votar. Els pagesos que van deixar els seus tractors per tallar els carrers. Els veïns que van defensar l’escola durant tot el dia. La ràdio que va informar tota la jornada. Els informàtics que van restablir el sistema de votació. Tothom qui va votar. A tots, us vull donar les gràcies pel que vaig viure.

Però a l’hora vull fer una reflexió. Catalunya, any 2017, hem de passar tot això per poder votar? No em sento espanyol i ho manifesto públicament, però respecto a tothom que s’hi senti. Vull votar i dir què penso lliurement sense que cap força d’ordre públic em vingui a agredir. I sobretot, no vull tornar a escoltar dirigents polítics que s’omplen la boca de democràcia i després et diuen nazi, sediciós, tumultuós o el que vulguis, per davant de tot respecte perquè sóc un ciutadà com cap altre. 

Catalunya està patint des de fa temps. Tot va començar amb l’atemptat a Barcelona el 17 d’agost i ara amb les càrregues indiscriminades del 1 d’octubre contra uns punts estudiats de la geografia catalana. Així no s’arreglen les coses, som gent de pau i volem allò que és nostre tot exercint un dels drets fonamentals, la DEMOCRÀCIA.

Les marques del Marquès de la Lluna

Començo a escriure aquestes lletres una setmana després d’haver presentat el meu primer llibre. És divendres, 19.58 hores i ara m’ho miro més des de la distància i no des de l’escalfor del moment, però igualment em venen grats records de la presentació de “Les marques del Marquès de la Lluna”. 

El 13 de gener vaig presentar el meu primer llibre en solitari (vaig ser coautor de “La Guerra Civil a Tordera” al 2002 amb Toni López) a la Biblioteca de Tordera. Per què vaig triar aquest emplaçament? Molt senzill, sempre recomanen que quan presentes quelcom ho facis on et sentis més aprop dels teus i com que Tordera és el meu poble era el marc perfecte per presentar un recull de relats que potser sorprendran a més d’un/a.

Per fer la presentació em vaig deixar guiar una mica pel meu instint. En part em deia que volia defugir de les presentacions clàssiques i buscant per la xarxa vaig trobar un post interessant on optava per una presentació més desenfadada. A partir d’aquí vaig rumiar què podia fer i se’m va acudir preparar dos vídeos. 

El primer d’aquests havia de ser sobre el Marquès de la Lluna (el pseudònim que utilitzo quan escric relats eròtics). En ell hi explico com va arrencar el blog http://relatsmeus.blogspot.com.es i qui és el Marquès ja que molts dels que van venir a la presentació desconeixien la meva faceta com a escriptor de relats eròtics. Per tant, era una eina perfecta. Vaig elaborar un guió i li vaig demanar a Albert Sabater que hi posés veu. El resultat? Valora’l tu mateix!

El Marquès de la Lluna

Però aquesta no seria la única eina que utilitzaria. De fet la idea del vídeo del Marquès em va venir perquè el post que abans us comentava apostava per crear un booktrailer i a partir d’aquí vaig crear els dos vídeos. De nou vaig crear un guió i amb imatges del blog del Marquès i amb la bona veu que té l’Elisabet Megias en va sortir una presentació del llibre d’allò més escaient com pots comprovar. 

Deixant de banda aquests aspectes tècnics haig de dir que la presentació va anar rodada. Després de la presentació de la directora de la Biblioteca, Sílvia Anfrons, vaig iniciar un recorregut per la figura del Marquès de la Lluna amb la projecció del primer vídeo. Donant pas a l’explicació del llibre, la projecció del booktrailer i la lectura d’un petit fragment del llibre.

Tot plegat va comportar un acte àgil i dinàmic ja que tenia molt clar que havia de ser quelcom ràpid però que arribés a la gent. Després era el torn de la signatura de llibres amb la sorpresa que es van acabar tots i amb la satisfacció d’haver d’iniciar una llista per poder complaure a tothom. Sens dubte que la meva satisfacció va ser màxima al acabar l’acte.

A partir d’aquí se m’obren unes quantes preguntes. Hi ha qui em diu que ara que ja he publicat un llibre ja sóc escriptor. Quan llegeixo aquesta paraula penso, realment ho ets? No és una paraula que et va gran? Si faig cas a la definició de l’Institut d’Estudis Catalans m’hi podria considerar a mitges “Escriptor/a: persona que escriu llibres, que es dedica a la composició literària”. De fet és una afició això d’escriure per tant sóc escriptor a mitges i que tinc la gran sort que Ediciones Mouse m’hagi publicat aquest llibre amb un recull de relats eròtics.

Si t’interessa el llibre el pots adquirir en format ebook a la següent adreça:

http://www.lulu.com/shop/xavier-serra-i-albó/les-marques-del-marqués-de-la-lluna/ebook/product-23034765.html

O bé si vas al teu llibreter de confiança i li facilites el títol i l’ISBN del llibre i ell te’l farà arribar:

TÍTOL: LES MARQUES DEL MARQUÈS DE LA LLUNA

AUTOR: XAVIER SERRA ALBÓ

EDITORIAL: EDICIONES MOUSE

ISBN: 978-84-617780-4-1

33.000 visites Marquès!

Fa molt que no escric res en el blog perquè em falta temps. Entre una cosa i l’altra l’he deixat molt abandonat i fa molt de temps que no hi publico. En l’entrada d’avui us vull explicar una mica la història del Marquès de la Lluna. Aquell personatge que va aparèixer fa uns 5 anys i que dia a dia aconsegueix noves fites.

Els qui em coneixen, saben que no m’agrada molt el Facebook. No entraré en els detalls de dir el perquè però em tiren més d’altres xarxes socials com Twitter o bé Instagram. La qüestió és que cada dia entro per penjar-hi algun post del Marquès i així donar-li sortida als relats. La meva sorpresa va ser aquest passat dimecres quan m’informava d’una efemèride que no sabia.

Aquesta setmana m’ha avisat que fa 8 anys vaig crear-me el compte de Facebook i de les primeres amistats, però sabeu què va passar fa dos anys? Vaig penjar una fotografia on hi destacava que els relats del Marquès havia assolit la gens menyspreable xifra de les 5.000 visites. En aquells moments, el meu blog personal tenia unes 15.000 visites i sempre havia pensat que amb els relats mai podria assolir aquesta xifra, semblava una quimera. Anava molt equivocat.

La història no s’acaba aquí, perquè havia pensat de fer aquest post per destacar l’efemèride, el que no sabia és que just avui diumenge assoliria la xifra de les 33.000 visites. M’ho diuen fa dos anys i hauria dit, això no pot ser, però sí, així és. Fent un càlcul ràpid és una mitjana de 1125 visites mensuals, una xifra gens menyspreable per un blog de relats eròtics que no sempre poden ser del gust de tothom.

De fet, aquest 2016 s’està convertint en un any on les visites han fregat durant algunes èpoques les 3.000 visites mensuals, producte de la major producció durant aquests primers mesos de l’any. A l’abril assolia les 20.000, en menys de 5 mesos 13.000 visites. Tot i això, no sempre disposo del temps suficient per poder escriure. Idees en sorgeixen moltes, però moltes es perden pel camí. Una de les principals culpables és la tesi.

El primer relat apareixia un 15 de desembre de 2011, “Capvespre” ( https://www.youtube.com/watch?v=75ZqAalRv7c ). Abans ja n’havia escrit algun, però penses que potser no interessa o allò que hi vols reflectir no serà entès per la resta perquè ens agradi o no, la societat d’avui dia encara té certs remordiments respecte al sexe, quan sempre he pensat que és una part més de nosaltres i cal gaudir-ho sense perjudicis de cap mena. Per això sempre m’agrada dir que escric erotisme, molt diferent a la pornografia.

Des del primer escrit, han arribat 46 relats més on el més destacat és “La Butaca”. La curiositat és que molts dels relats escrits aquest 2016 s’estan convertint en els més llegits, indicatiu que a base d’escriure vas aprenent i polint el teu estil i el fas més accessible a tothom. La història entre la Clara, l’Anna i en Jaume ha causat una grata impressió entre els/les qui em seguiu.

La llista dels 10 relats més llegits és la següent:

1. La Butaca: http://relatsmeus.blogspot.com.es/2015/11/la-butaca.html
2. Atrapat: http://relatsmeus.blogspot.com.es/2016/04/atrapat.html
3. 14 de març: http://relatsmeus.blogspot.com.es/2016/03/14-de-marc.html
4. 1.11: http://relatsmeus.blogspot.com.es/2016/05/111.html
5. Revenge: http://relatsmeus.blogspot.com.es/2016/06/revenge.html
6. Diumenge de platja i…: http://relatsmeus.blogspot.com.es/2015/08/diumenge-de-platja-i.html
7. El plat dolç: http://relatsmeus.blogspot.com.es/2014/07/el-plat-dolc.html
8. El joc del bolígraf: http://relatsmeus.blogspot.com.es/2016/02/el-joc-del-boligraf.html
9. El mirall: http://relatsmeus.blogspot.com.es/2012/11/el-mirall.html
10. M’has fet venir gana: http://relatsmeus.blogspot.com.es/2014/06/mhas-fet-venir-gana.html 

Espero que algun dia podré publicar algun llibre amb una col·lecció de relats. De moment els podeu visitar a través del blog http://relatsmeus.blogspot.com.es i augmentar un xic més el nombre de visites o bé visitar el canal de Youtube amb un parell de relats llegits. 33.000 qui ho havia de dir quan vaig començar, el proper repte? Arribar a les 40.000 i qui sap si fer un canvi de registre. Gràcies a tots!

El retorn a Ràdio Tordera

La meva relació amb l'hoquei sobre patins és llarga. És un viatge d'anada i tornada. Sembla que era ahir, però han passat molts anys des dels meus inicis a Ràdio Tordera. Encara recordo quan vaig retransmetre el primer partit d’hoquei. Era durant la pretemporada de 1994, abans de començar un any històric. Aquell any vaig debutar en els esports conduint un programa esportiu diumenge al migdia i va quedar vacant la plaça de locutor dels partits, ja que Dani Giménez no podia seguir per motius educatius. Sabeu quin van ser el primer partit? Un derbi entre el Tordera i el Maçanet.

Com no voleu que l’hoquei m’agradi? Podríem dir que havia vist molts pocs partits d’hoquei en ma vida. Els derbis són d’aquells partits que creen afició i més, un enfrontament directe entre dos equips rivals com el Tordera i el SHUM. Des d’aquell primer partit, no sé quants n’he vist però us puc assegurar que n’han sigut molts.

Els inicis

L’any olímpic de 1992 vaig posar els peus per primera vegada a Ràdio Tordera. Tenia 12 anys i m’engrescava el que era aquella nova experiència. De la mà de la desapareguda Rosa Maria Viñas començava una relació que duraria fins l’any 2004. D’aquella primera etapa en recordo la multitud de tasques que pots arribar a aprendre. Fent controls de programes com el “Poble és viu” i molts d’altres. Vaig arribar a ocupar tants càrrecs que algú em deia l’home cap (cap d’esports, de discografia, de…)

Amb Ivan Güell en el programa especial dels 25 anys de la Ràdio parlant d'anècdotes esportives

L’any 1994 es produïen els primers canvis i calia prendre decisions. Una d’aquelles em va conduir a narrar en directe els partits d’hoquei per Ràdio Tordera. Aquella temporada 1994-95 va ser especial. Era un any on hi confluïen bons jugadors. Vaig tenir la sort de veure els últims temps dels germans Torner però també el naixement de jugadors que han deixat petjada a la lliga com Vadillo, Camps, Martos, Ramon Benito, Ivan Tibau i d’altres. El moment més especial va ser la final de la Copa de la CERS. Però com sempre algú s’ha de sacrificar, i el partit d’anada de la CERS contra el Barcelos no el vaig poder veure, em vaig haver de quedar als estudis centrals perquè la locució arribés a tothom.

Des d’aquells inicis vaig poder veure en directe tots els partits com a local en les diferents competicions del CP Tordera. Van ser bones temporades amb partits i jugades que et queden al record. Una d’aquelles jugades que més recordaré va ser una jugada iniciada per Vadillo que des de la porteria es va aixecar i va enviar la bola a mitja pista on un jugador gairebé acaba la jugada amb gol.

L’any 2001 vaig acabar els meus estudis universitaris. L’última campanya que vaig seguir com a locutor dels partits d’hoquei va ser la 2000-01. Calia engegar noves propostes. Seguia vinculat a la ràdio ja que hi feia els matins de les 9 a la 1 del migdia. Entremig alguna proposta m’havia arribat per a nous projectes, però vaig seguir amb la ràdio. Tenia clar que els mitjans de comunicació no era el meu futur professional i per això esperava conduir la meva vida cap a una banda o altra. 

Cap a Blanes

La sorpresa va ser quan al gener de 2001 em va arribar una proposta per narrar els partits a Blanes. Era una bona experiència perquè els partits no eren per la ràdio sinó per la televisió, una nova experiència. A més, m’oferien la possibilitat de ser el cap de premsa del club, el que m’ha obert moltes portes. Amb això no vull dir que narrar els partits a Ràdio Tordera i ser-ne el cap d’esports durant molts anys no fos un bon inici, ans al contrari, perquè crec que gràcies a la feina feta durant aquells anys vaig poder aconseguir aquesta nova fita.

Els partits s’emetien per Televisió de Blanes, però també es podien veure per Televisió de Girona. Voleu una anècdota? Quan comences un partit has de tenir la veu preparada, no pots cridar més del compte perquè sinó et pots quedar sense veu. I el que no m’havia passat en 10 anys em va passar en un partit. Durant dos llargs minuts no vaig poder articular cap frase, bevia aigua però l’afonia no passava. Estava refredat i em passava factura. La meva sorpresa va ser quan els responsables de Televisió de Girona van enviar aquelles imatges a l’APM. Casualitats de la vida, estava de vacances a Alp amb els meus amics i vam poder veure aquelles imatges, encara recordo com ploràvem de riure.

Dels anys de Blanes en recordo moltes coses. Per exemple al 2004 es va iniciar el que es coneix com a Blanes Golden Cup. Aquell torneig internacional s’iniciava aquell any i sens dubte que va ser una de les proves de vida més interessants que he tingut. Coneixes a un munt de gent i fins i tot avui dia encara mantinc el contacte amb algun dels seleccionadors. Malauradament, el torneig va cessar el 2011, però durant tots aquells anys vaig saber el que era organitzar un torneig a nivell mundial amb seleccions de primer ordre com Argentina, Itàlia, França…que competien al costat de Catalunya. 

D’aquest periple no puc oblidar la copa del Rei del 2011. És l’esdeveniment que més m’ha saturat. No us podeu imaginar el que comporta organitzar una competició com aquesta. La responsabilitat, la infraestructura, la coordinació i un llarg de detalls que no hi tenen cabuda en aquest petit article conformen els records d’aquella competició. És una competició brutal.

El cartell de la Copa del Rei

De tornada a Tordera

Després d’aquestes històries ara sí que puc dir que torno al que va ser la meva casa durant molts anys. Em vaig desvincular de Ràdio Tordera al 2004. Des de llavors han passat molts anys. La proposta de Joan Martín fa pocs dies em va encantar. Si us sóc franc, durant a la vida quan dius que deixes de banda una cosa, aquella retorna cap a tu com qui no vol la cosa.

Amb Joan Martín certificant el retorn a Ràdio Tordera

Al 2001 decidia deixar de banda els esports i em sorgia la possibilitat d’anar a Blanes. La història es repeteix de nou uns anys després. Fa dues temporades que vaig decidir desvincular-me totalment de l’hoquei. El seguia i el segueixo perquè és un esport que m’apassiona. Però quan tot semblava indicar que no tornaria m’arriba la proposta de Ràdio Tordera per reenganxar-me a l'hoquei sobre patins

Em fa molta il·lusió embarcar-me amb aquest projecte. Retornar al cap d’aquests anys amb l’experiència que he adquirit per arribar a les llars dels torderencs per narrar la temporada del primer equip del Tordera serà tot un nou repte que m’engresca. I més, després de veure la quantitat de persones que m’han felicitat pel retorn.

No serà fins al 31 d’octubre que es produeixi el primer contacte amb els micròfons, però les ganes perquè arribi aquell dia cada vegada són més incessants. Malauradament no podré seguir tota la temporada, hauria estat la meva il·lusió, però almenys podré acompanyar a tots els oients en aquest periple fins a la Setmana Santa, motius laborals no em permeten completar tota la temporada.

Les enquestes del #27s

Abans d’iniciar-se l’actual campanya electoral pel #27s, em van mostrar una enquesta interna d’un dels partits favorables a la independència. En ella es veia de manera clara com la intenció del vot marcava una tendència a no aconseguir la majoria absoluta per part dels partits independentistes (Junts pel Sí + CUP). No la penso reproduir perquè han passat molts dies i els successos s’han acumulat en els últims dies, però no amaga que els partits independentistes no les tenen totes.

Aquest fet es contraposa a la campanya que s’ha iniciat des de diferents mitjans de comunicació afins al govern espanyol. No us sembla un tant curiós que publiquin en portada que l’independentisme guanya a Catalunya? Donar per vencedor a un bloc o a un altre pot resultar bàsic de cara a la mobilització d’una part de l’electorat català.

Aquestes enquestes s’afegeixen a l’agra campanya que ha iniciat el govern espanyol per desmuntar tot l’aparell independentista. Només cal recordar les últimes actuacions en mode de por ja sigui a través de la banca o bé de líders internacionals. Però tot plegat no ajuda a arreglar ni molt menys el problema, senzillament l’agreuja i manipula una part de l’electorat.

La manipulació és ben clara, sinó observeu el cas que vaig poder viure de primera mà durant les últimes eleccions del govern espanyol. Per coses de la vida, vaig ser designat president de mesa. Durant aquella jornada vaig viure algunes anècdotes. Una de les que més em va cridar l’atenció va ser quan va venir una senyora gran i va dir que només volia votar pel senat. Aquella senyora, va votar “para los que gobiernan”, però realment sabia què venia a fer i què votava?

Aquest és un petit exemple que vaig viure de primera mà ja fa uns anys, però vista la campanya que ha endegat el govern espanyol amb pors, pronunciaments, campanya periodística i sondejos a favor d’una majoria absoluta de l’independentisme, què podem esperar? Sens dubte que la manipulació és la seva gran arma per influir en segments de la població que no segueixen el dia a dia polític i que fan cas de les amenaces emeses pel govern espanyol.

Segurament que més d’un al llegir-se aquest article em dirà que aquesta estratègia del govern espanyol forma part del joc de la política. Ho crec i en sóc totalment conscient, però jugar d’aquesta manera amb el vot de la gent no crec que sigui l’estratègia més oportuna per adoptar en aquests moments transcendentals per Catalunya.

D’aquí a una setmana coneixerem el resultat definitiu de les eleccions més transcendentals per Catalunya. És l’hora de manifestar-se a les urnes i deixar de banda la campanya empresa pel govern espanyol. Espero que no hi hagi més difamacions durant els propers dies, però veient com s’està desenvolupant tot el joc brut i subterrani, no tinc cap mena de dubte que el poble català expressarà el seu desig a través de les urnes. Quan hagi parlat, espero una reacció a l’alçada del mandat dels catalans perquè s’arribi a una entesa.

Les enquestes del #27s quedaran en l’oblit. Però la campanya de manipulació i por per part del govern espanyol no s’ha d’oblidar. Per aquest motiu és molt important que la gent voti sense ser coaccionada, sense cap mena d’informació interessada i mostrant la seva clara voluntat. D’aquí uns dies sabrem quin és el discurs que guanya, si el de la por o la dels catalans.

La teva força

Aquest article va dedicat a la Tati, l’Arnau, la Cuca, l’Ignasi,  la Marta, en Joan, en Pere, la Montserrat i molts d’altres que ens han deixat els últims mesos. Per ells va aquest petit record.

 

Fa just una setmana es celebrava el dia mundial contra el càncer. El 4 de febrer és la data escollida per recordar que milions i milions de persones arreu del món pateixen aquesta malaltia. Les xifres no les conec exactament, però el càncer s’ha convertit en una plaga que dia rere dia va deixant vides al seu pas. Per sort, moltes altres es poden salvar però aquesta malaltia és una de les més cruels en ple segle XXI.

Dijous acabava de veure un nou capítol de Polònia. Com és habitual et deixa una sensació d’alegria, però ben aviat aquesta alegria es va tornar en incomoditat, incredulitat i molts altres elements que més d’un vau experimentar quan es va conèixer la mort de la periodista Tatiana Sisquella de només 35 anys. Feia temps que no veia com una mort causava tanta consternació. Divendres la majoria de programes de Catalunya Ràdio, Rac 1 i Televisió de Catalunya van fer el seu petit homenatge per una persona que transmetia bones vibracions i sabia arribar a la gent.

Les mostres de solidaritat no s’acaben aquí perquè tot i tenir només 35 anys ha deixat un llegat molt digne. Diumenge Joan Maria Pou feia el que li marcava l’agenda i seguia amb la transmissió dels partits del Barça a Rac 1. El seu exemple ha de ser la força de moltes famílies que s’han trobat en una situació molt semblant per tirar endavant i per dedicar allò que fan al ésser estimat que acaben de perdre.

En el món de l’esport conec un cas d’aquells que fan commoure. Ara fa 3 mesos la família de l’hoquei sobre patins va conèixer de la mort d’un jove, l’Arnau del Voltregà d’hoquei. Aquella va ser una mort sentida per molts perquè veure com un jove mort amb només 17 anys és dur, molt dur, però a vegades casos com aquests són els que donen força al seu equip.

El CP Voltregà juga actualment a la Ok Lliga. És l’equip revelació de la temporada però el més commovedor de tot plegat és com els jugadors cada victòria la dediquen a l’Arnau. La seva força la transmet a l’equip i gran part del mèrit de la temporada que està fent l’equip català és gràcies a la força i empenta que els hi dóna per dedicar-li cada nova victòria, cada gol o cada nou èxit. Ben aviat es jugarà la copa del Rei a Lleida i de ben segur que l’Arnau estarà al costat del Voltregà.

Casos com el de l’Arnau o el de la Tati ens fan reflexionar al voltant d’un fet tan dur com és la mort d’una persona jove. Un 17 i l’altre 35, però el seu esperit és el que ens queda i el seu record és el que ens ha de fer tirar endavant. De casos com els dos que us he explicat, malauradament n’hi ha milers cada any, però m’he volgut fixar en aquests dos exemples per demostrar que tot i la tristesa allà on siguin ens poden donar molta força per tirar endavant.

Vist des de fora

Ja fa gairebé 6 mesos que estic totalment desvinculat de l’hoquei. No vol dir que hagi deixat de seguir la competició sinó que he deixat enrere els anys de vinculació directa amb aquest esport. Ara en sóc un observador des de l’exterior, però a vegades el que veig no és el que m’agradaria.

Aquest passat diumenge em disposava a veure el resum del cap de setmana esportiu al “Tot l’esport” que emet cada mitjanit el canal 3/24. No esperava que parlessin massa d’hoquei, però justament aquell dia s’havia jugat un interessant Barça – Reus de la Ok Lliga. La meva sorpresa va saltar quan al programa es va emetre un reportatge de la Santboiana de rugby i de l’hoquei ni rastre. Desil·lusionat totalment, vaig decidir que anar a dormir era el més sensat.

 L’hoquei cada dia va perdent més pistonada. No vull desmerèixer ni molt menys el rugby, que quedi ben clar, però l’hoquei està en franca recessió. A mi no em dirà el departament d’esports de Televisió de Catalunya que no podia fer una petita peça sobre el partit. Sabem què passa a l’altra punta del món, però no som capaços de fer un petit resum  d’un dels millors partits de la temporada?

 

L’hoquei ha entrat en un bucle en el qual només és protagonista quan hi ha una notícia polèmica. Si agredeixen un àrbitre, si un jugador en mossega un altre o qualsevol altre bajanada fora del context esportiu té més importància que la pròpia lliga. D’aquesta manera no pots fer que el nostre esport tiri endavant, sinó que any a any observes com va perdent presència en els mitjans.

Un esport no pot concentrar el seu interès mediàtic en només 4 dies. Em refereixo a la Copa del Rei. La intensitat d’aquests 4 dies s’aprofita al màxim amb els mitjans de comunicació. Però els dirigents de l’hoquei no poden aspirar que els mitjans de comunicació generals parlin de l’hoquei només aquests 4 dies. També hi ha una lliga, hi ha partits, hi ha jugades espectaculars...però la resta de l’any això no té ni la més mínima importància.

Catalunya sempre s’ha caracteritzat per ser una regió on l’hoquei sobre patins hi té una gran quantitat de practicants. Si des de la suposada “nostra” no emeten partits comporta que en un futur les llicències per jugar a hoquei estiguin de baixada. Un esport es fa gran si s’emet per la televisió o es troben resums per la xarxa. No només s’han d’emetre els partits quan juga la selecció catalana, la resta d’equips catalans són els que ajuden a alimentar-la de bons jugadors.

Sobre els resums també anem en regressió. La temporada passada hi havia la bona feina que feien els companys d’Hoquei Total amb els millors gols de la jornada, malauradament aquest any no es fa aquest resum que ajudava a conferir d’espectacle el que era la millor lliga del món. Per sort, els companys de la Xarxa de Televisions Locals segueixen amb la seva bona feina.

Aquesta temporada hi ha una novetat important que ajuda a donar difusió, es tracta de la iniciativa del Okmanager, és un dels pocs nous elements que he pogut observar. Però aquest fet no em comportarà un canvi d’opinió sobre la regressió que viu l’hoquei.  

Aquest proper cap de setmana viurem un nou capítol de desencís en el món de l’hoquei. Es viurà un dels millors partits de la temporada entre segon i primer classificat. Un Liceo – Barça sempre és un bon espectacle, però el partit només es podrà seguir en directe per la web de la televisió gallega. No espero ni veure el resum pel “Tot l’esport” del 3/24, he perdut tota esperança.

Amb aquest panorama cada dia puc confirmar més que any rere any la Ok Lliga va perdent punts perquè aviat deixi d’esdevenir com la millor lliga del món en benefici d’altres països com Itàlia, sinó temps al temps. Mentrestant, em quedaré amb la bona feina que fan alguns mitjans que mai han abandonat l’hoquei i sempre li estan donant costat, gràcies a ells l’hoquei perviu.