Identitats

Us ofereixo el penúltim article d'aquest 2011 en la sèrie per recuperar alguns dels escrits que he fet enguany. El d'avui és un article que parla sobre la identitat i el que passa en la relació Espanya-Catalunya des del meu punt de vista i el sistema polític que impera en un lloc i l'altre. Està més que vist, que passen els anys i l'evolució política és poca...

És condició sine qua non que si a un document del meu suposat país hi posi que sóc “d’España” ,m’hi haig de sentir  identificat. Encara més. Si agafo el meu carnet de conduir i llegeixo d’on sóc, encara quedo més fotut ja que hi diu que sóc del “Reino de España” que encara fa més mal. El problema de tot plegat és que no em sento “d’España” i encara menys del “Reino de España”.

Encara tinc un altre problema molt més important. Diuen que a part de ser ciutadà espanyol, des del 1986 també sóc ciutadà europeu. Però el problema de tot plegat és que ni em sento espanyol ni europeu. A més, tot s’agreuja quan la meva ment pensa i parla en català, llavors em pregunto que hi faig jo com a ciutadà espanyol/europeu si no m’identifico amb cap dels dos i pel contrari em sento català?

Estem a les portes de l’any 2012 i veig molt clar que en els propers anys seguiré essent ciutadà espanyol i membre de la Unió Europea per molt mal que em faci i per molt lluny que em trobi d’aquesta realitat. Com és de suposar el nostre ideari ens crea unes identitats. Per tal i com he viscut, estic molt més proper a uns idearis catalans i no pas a uns espanyols o europeus, no trobo cap element que em relacioni amb cap de les dues comunitats.

Actualment, estic estudiant els inicis del catalanisme i moltes vegades quan llegeixo algun text de finals del segle XIX i principis del XX sembla que estiguin parlant de temes de l’actualitat, salvant la gran diferència temporal. Ja en aquell moment, hi havia el sistema polític de la Restauració que si el volem definir amb poques paraules podem dir que és un sistema bipartidista en el qual dos partits (liberals i conservadors) es van rellevant en el govern. A Catalunya, es va començar a reivindicar un nou model de país amb l’entrada de nous partits polítics però que només tenien incidència aquí. El nou model català no va ser acceptat.

Fem un salt en el temps i ens tornem a situar al 2012. Ja fa anys que vivim en la democràcia però analitzem què està passant. Al 1977 hi ha un primer govern de transició amb la UCD de caràcter centrista que entra al poder fins al 1982. A partir d’aquí entra en primera instància el PSOE que governarà a grans trets del 1982 al 1996. El seguirà fins al 2004 el govern conservador del PP. Després hi ha el govern del PSOE fins a l’actualitat i sabeu qui els rellevarà? De nou el PP. On són els altres partits?

Sé que hi ha democràcia i qui ha triat els governs dels últims anys han estat els propis ciutadans. Però no us sona molt la pauta d’ara i la que hi havia amb la Restauració? Sé que no és políticament correcte fer aquesta comparació però salvant les distàncies estem en la democràcia en la qual hi ha dos grans partits (no m’identifico amb cap d’ells) i després una sèrie de partits que miren de treure el cap. Ja siguin els de comunitats autònomes o l’invent de UPyD que ja veurem quan de temps durarà.

Si anem a Europa ens trobem un xic amb la mateixa situació tot i que la manera de moure’s és diferent ja que hi ha una combinació de Conservadors, Socialistes i Liberals que es van rellevant en la majoria del Parlament Europeu. Però com podeu veure la base està en el mateix. Combinació de forces al poder i en cap cas hi ha una renovació dels llenguatges polítics per adequar-los a les noves realitats.

El resum de tot plegat és que per molt que uns vulguin, crec que mai em sentiré proper a la política que es fa des d’Espanya o Europa. Són uns models poc propers i potser reincidents on sovint es cauen en els mateixos vicis (el relleu en el poder de conservadors/socialdemòcrates per exemple) i no s’ha creat un nou llenguatge o s’han volgut buscar noves estructures per renovar el model polític actual i donar una solució a Catalunya.

Em seguiré sentint català. Faré ulls clucs quan miri el DNI o bé el carnet de conduir per no saber qui sóc, ja que en aquell paper les coses haurien de ser escrites en l’idioma que sempre he parlat. Tot i això, no hem avançat massa des de l’inici del catalanisme, encara que ens vulguin fer veure alguns que caminem cap a la independència. Sap greu, però vull ser realista. Tot i que em senti català, veig molt difícil a curt termini que hi hagi un trencament amb la resta i poder aconseguir la identitat pròpia per Catalunya.